“Quin és el lloc més bell del teu país?”
em demanà un adult burgès d’esquerra.
No vaig dubtar. Vaig dir “la meva terra,
aquesta és la més bella del país”.
Sense paraula em va arriar un somrís
a mig camí entre bonança i guerra.
Ell, ignorant que tu ets la meva terra,
volia menar-me cap al seu pis.

“Pensava que em diries els racons
on l’home mai no hi ha posat la passa...”
I em deixí de conversa i de raons.
Em cans de tots; i jo, què vols que hi faça?
Tacat d’engrut és aquest temps que passa.
El lloc més bell és on hi ha els teus dons.