M'envolta la marina. Canta el vent. 
Aferr amb braços blaus un pi sonor 
i per damunt les penyes l'aigua esclata. 
Freguen onades. Freguen. Freguen roca 
i diu la roca lenta, somnolent, 
la roca diu que és a milions d'anys llum 
d'uns ulls que en mirar-la li han dat la vida. 
Són els teus ulls esclaus color de mata, 
esclaus d'escodrinyar per l'infinit 
les blaves ones vives que t'envolten. 
Extern, piràmide del blau, exhaust, 
passeges expressiu damunt les penyes. 
Les ones diuen que la roca diu 
que és dolça i somnolent si l'acaronen 
amb uns dit blaus de sabonera blava. 
Peixs, àmfores i tutes, i moscards, 
i els eriçons estimen els coralls 
i parlen de com ets mentre les cranques 
són a la roca lenta, somiant-te, 
fan la salvatge vega, mengen nèctar. 
Tu tens un lleu moment d'angoixa. Sues. 
Remires les fragàncies de l'aritja 
que t'ha esgarrat els dits del teu passeig. 
Desposseït, prens el camí cap a la vila.

Som jo qui et mira enllà d'aquests camins 
i mig de sal, mig de vianda fada, 
deman plorós al pi per què t'allunyes 
amb els ulls transparents cap a la vila. 
"Per què tothom s'acota quan ell passa 
i canten teuladers a les repises 
quan és allà?" I el pi me vol respondre 
però només em dóna l'alenada verda 
del teu secret. Jo crid de l'alegria. 
Les ones acaronen, acaronen 
la roca folla i excitada de l'amor. 
"Quin és el seu secret?" deman al pi 
amb vermellors de fera i roll de roca, 
de roca enamorada de la mar. 
Sent que respon: "No té secret, t'estima." 
"Per què m'estima, digues, i quan passa 
decanta els ulls cap al camí que porta 
lluny de la mata vorera de mar 
i quan em fic dins l'aigua només xiula, 
les mans dins les butxaques, lliga un porro 
i compta estels ardents a ple migdia? 
Dins l'aigua jo m'ofeg: som lliure, 
tenc ales i jardins i sol i lluna 
i som com canya qui ximbomba estima, 
visc en total, som tu, som jo, som l'aire, 
però quan veig l'escuma a l'hortizó 
enyor ser d'ona i penya, dolça flaire."

I amoll el pi. L'amoll. El vent desplega 
rams de nuvia i tres catifes blaves. 
Llagosts, aranyes, caramutxes, malves, 
joves narcisos, caragols s'exclamen. 
Els cabridells davallen les muntanyes; 
porten aglans, ametlles i avellanes. 
L'ona s'aixeca de la mar. "Mirau-la", 
diu la serpent que per l'esquerda guaita. 
Un so de pirulins ornats proclama 
la festa verda que és silvestre i clara. 
L'ona cau sobre una estora blava. 
Passa un segon. La penya enamorada 
de l'ona estesa, dada, eixarrancada, 
fa tres mil crulls, s'esquerda tota sola 
i cau de l'alegria rodolant 
sobre el teixit de passionera blava. 
La roca, trau i deixa de l'amor, 
deixa un polsim rebel, penya trencada. 
Passa un segon i, blau, el bull de l'aigua 
desperta les tempestes oceàniques. 
Sota una vella alzina es donen llengua 
onada i penya, llengua, penya, onada.

Un rossinyol que desganat mirava 
tal sagrament verdal amb ulls ateus 
diu fort: "Què és de l'estora solitària?" 
Els núvols s'emmirallen. La font calla. 
Els peixos argentats, les aus finíssimes 
aturen el seu bull d'ostentació festiva. 
De cop tot és silenci a la marina. 
"Per què ha quedat suallà catifa buida 
enmig d'un terratrèmol de passió? 
Digau, per què aquell tercer vent s'absenta 
i cau la solitud damunt la tarda?", 
Ningú respon. El sol ha començat, 
vessut, el seu camí cap a la nit. 
Tots els ocells cantaires prenen vol. 
Els pètals defalleixen. Les onades 
tornen amb musclos, molls i escamarlans 
a viure en una espessa llunyania. 
Davant el pi, empastifat de reina, 
mir com les criatures m'abandonen: 
"Filles de puta!", crid, "Idiotes! 
O no sabeu que falta qui m'estima 
que és qui jo estim en dolça solitud?" 
No hi ha Erich Fromm entorn, no hi ha ni Freud, 
freudians barats de ferro i de ciment 
que construeixen els xalets i els parcs 
temàtics bords d'una nació temàtica. 
"Digues, per què l'estimes, si de nit 
no pensa en tu i mai no t'enyora? 
Si t'ha oblidat els ulls, el cor, la pell 
i la cançó que cantàveu els vespres?", 
diu l'estornell abans d'haver fugit 
cap al seu niu en una branca alta. 
"L'estim perquè s'acoten quan ell passa. 
Li diuen hola, hola i, lents, esperen 
que els miri amb l'estridència de la boca. 
L'estim perquè l'estimen les porrasses, 
perquè, si vol, enmig dels camps de golf 
neixen jardins florits d'esparreguera. 
L'estim perquè és ben bé com jo. Perquè 
la seva llengua és ferm la meva llengua. 
Perquè pren avions i els vells niguls 
dibuixen formes d'alegria al firmament. 
L'estim per les paraules. Perquè parla 
i sempre té paraules tendres per als neci 
i escolta les presons dels alcohòlics 
i és incapaç d'odiar els botxins: els ama. 
Sap que l'amor és l'única resposta 
per fer bocins la guerra i fer la pau. 
Sap que la pau és un estadi neutre 
que no existeix perquè entre l'odi 
sempre hi ha algú que plora un desconhort, 
sempre hi ha algú que estima un altre, sempre 
dos cossos són més forts que deu exèrcits. 
L'estim perquè endevín la seva pena, 
la seva pena fonda i nutritiva. 
L'estim perquè m'estima. Perquè el vent 
m'ho diu cada capvespre a la marina. 
L'estim a la marina, a la ciutat, dins l'aigua. 
L'estim sent lliure i presoner dins l'aigua 
perquè el seu cos es diu igual que el meu, 
perquè li xerr amb el silenci i amb la boca. 
L'estim perquè quan passa pels carrers 
l'Amèrica s'esfondra sense víctimes 
i els nazis europeus desprenen llàgrimes 
i israelians i palestins s'abracen 
i les trinxeres són roses, flor blanca, 
la flor emblanquinadora de les taques 
que fan plorar l'onada a l'oceà. 
L'estim perquè al seu pas llaunes i llosques 
s'esfumen, soles, de damunt les penyes. 
Perquè el sent i l'escolt i mai no diu 
paraules com República, ni Llei, 
ni Vèncer, ni Bandera, ni Utopia. 
Perquè en silenci ajuda a néixer el clítoris 
a totes les que els han segat el clítoris. 
L'estim just perquè és viu. És com l'onada 
que amb les espatles fa estremir la roca."

Quan he dit tot això, amor, la joia 
se m'apareix com una guia clara 
i prenc el vell camí fins la ciutat. 
Porucs, ocells i peixos han guaitat 
i sé que malgrat tot m'escolten. 
La penya torna a ser vora la mar. 
La mar s'excita per devers la penya. 
Deix la marina i el perfum salobre 
de la fertilitat domèstica del vent 
m'omple els narius, la veu, les dents 
i som el pare, som la mare d'ara. 
Tot calla, tot, el vent no bufa, l'aire 
s'ha ennuegat de roses que es marceixen 
i sols tenc ganes de partir ben lluny, 
de caminar fins que el camí s'acabi 
perquè som viu, jo visc, tu vius, ell viu.

Camín fins la ciutat. Tothom senyala 
les petges blaves que has anat deixant 
amb el teu pas de sabatilla blava. 
Arrib allà on hi havia les murades. 
En un racó somrius, fumes la calma, 
tens la mirada i la cintura nues. 
Jo et crid amb un escàndol de pantera 
i no em dius res però el teu vent em crida 
perquè se sent del sementer i de l'era. 
Les fulles cauen fent tardor novella. 
Encara veig les ones que s'escorren 
sobre la roca encesa i excitada. 
Sé que l'onada s'esperona per la cala. 
Feliç, la roca ardent les bledes bada.