"Vull venir amb tu", un dia tu ho digueres 
mentre volàvem pels avencs i les planícies 
i jo et parlava amb el pit, braç i pit, 
de goig, l'eternitat i de l'infern.

El carrer és llarg i clar, l'escala puja 
a un cementeri de cames de gent 
i de joiers i d'amics i d'amigues 
que fumen joints a can Tagamanent, 
fan Baudelaire de prop. Redéu, ja calla. 
Els teuladers van revolucionats.

"L'infern és un poblet que no té cases. 
La gent no hi viu, hi és. Cal ser madur 
per poder entrar als plaers eterns de l'hades. 
Han d'haver dit que no, és necessari 
que hagin hagut de perdre el seny de fer 
mil anys d'explicacions postmodernistes 
per tal de disposar la població 
a l'actitud autèntica del no."

"Un momentet, però, atura't. Fes 
com si jo no sabés res del que dius. 
Tu dius l'infern, som a l'infern, amb mi, 
amb tu jo hi som, tu dius, i on som de ver? 
On és el lloc on pell i bull fan rel? 
Explica'm de l'infern. Tu dius l'infern. 
Quan dius l'infern et delates. Respon? 
em pots dir què és l'infern ara i aquí?"

"L'infern és do re mi fa sol la si." 
Jo et vaig respondre com l'amic que sap 
que goig d'amat no minva en delectança.

Rialles mudes de plaça major. 
És com un ball nocturn: la mescolança 
dels penjats i els moribunds que se'n foten 
de tot i beuen i canten cançons. 
Són els negres de Nova York, que és bo, 
però no hi són tot sols. Joan burina, 
té un mal a pler de guerra, de partió, 
de puta cosa que ha anat malament. 
Hi ha una espècie de malestar. 
Na Poriol i en Tòfol de n'Elionor 
ho comentaven no fa dos estius: 
lo jorn ha por de perdre sa claror.

"Què dius? No el veig, l'infern, ni a part ni a banda. 
Tenc fred. Quan ve la nit espant tenebres. 
No creguis que no em costa, eh?, però 
tenc alens i muntanyes, pics peluts 
del bosc exhorbitant amb clarianes 
i coves retorçudes i estanyols, 
no els tenc, els veig, de sol a sol fan vagues 
aparegudes al després del lloc 
més estandarditzat de la mirada. 
Supòs que això és l'infern."

          "Suposes bé." 
I després digueres vull venir amb tu. 
I després s'encengué el sol del matí 
i així ha quedat, encès, al teu carrer.