Jo tomaria, prest, la catedral
i a lloure deixaria, a la serena,
les runes, els vitralls, l’altar, l’ofrena,
les butzes del vicari, el cardenal...
Els meus nebots, un jorn dominical
quan pèl tinguessin, ja dins l’edat plena,
en veure el fòssil de la gran cadena
riurien d’alegria... És clar, normal...

I en moviment constant i aleatori
sens que en quedàs tan sols recordatori
caurien les esglésies d’arreu.
I els meus nebots, xalant a viva veu,
farien un Bell Lloc amb auditori
al lloc on ara gruny la puta creu.