M’hauria agradat conèixer-te més,
obrir més solcs dins el tros del teu ventre
i caminar, nu, dins tu, cap al centre
del teu dolor silent sense recés.
I encara ferm voldria que el temps fes
tombant sonor enrere, i l’epicentre
del temps oníric s’assentàs just mentre
dos fóssim un parrús, oh bell succés.

Ja ho veus, sol meu, de tu n’enyor el nu,
el somni sensual que és quedat cru...
De teu mal sense ban ni pells colrades
en tinc just brins de llàgrimes vessades
a l’hora de boixar, trist jo, trist tu.
Pensar tal plorissó, mes, ja és de bades.