Abans de dir «Estimeu-vos» (...)
tot de vegades he dit «no tingueu por»
i mai no t’ho has pres com un manament.
Blai Bonet

1

Si et poses a davant la meva porta,
la tanques amb la teva por de claus
i em contes contes d’orgues i gripaus,
com podré, jo, parlar amb la veu forta?
O he d’anar a peu i amb la cama torta,
tranquil·litzar-te amb quatre mots suaus
per no sentir-nos súbdits ni esclaus
que alenen d’un envit de pell somorta?

Com podré caminar si em dius que vagi
amb el cap alt i la senyera nova
i em clous l’abeurador i fas que no ragi?
Tu esclafes el bessó, prens just la clova
i amb l’Entusiasme en fas cordat de bova
per seure-hi, temorós, fins que no n’hi hagi.


2

Tu em dónes la raó quan me la lleves.
La llenca infecta feta de paüra
és nafra que supura de censura
i et queda gangrenant-se a les mans teves.
Fes compte de tes mans, però i les meves?,
i els dits de qui esterrossen terra dura
i porten pes d’alè i de ferradura,
no hi són, que els seus ulls àlgids ja no els preves?

Serem humils, irem a la victòria;
no ho dubtis un instant: la multitud
esguerrarà, feliç, la por, l’escòria;
plor serà pler, silenci plenitud.
Creu-me, amic. No em diguis més que em tud
quan mot de ver, oh, tremolor irrisòria.