Com el meu ca, de petit, jo cercava
un còdol ferm, massís, diagonal,
per jeure'hi amb el nervi entre les cames
i transportar-me, immòbil, a les ítaques
que eren estèrils erms al meu redol.
No era mental, ni humà -superficial-
ment animal potser-: era una unió
en solitud i festa corporal.
Un  arbre amb branca triomfal, ben lluny
dels negres compromisos de l'infant
catòlic, escolar, fill, germà i nét,
m'era el plaer, oh magna experiència,
al plec d'aquella escorça salvatjada
d'estretes verdes amb calçons de pana.

Nedava per la branca. Sol, nedava,
per la branca nedava. Sol nedava.

Aquesta és, sota forma de vers,
l'única palla consentida i clara
i única i hòstia... que cont
de totes les que he practicat fins ara.