A Marià Manent

Ara que estic al llit  
  malalt,  
  estic força content.  
-Demà m'aixecaré  potser,  
i heus aquí el que m'espera: 

Unes places lluentes de claror,  
i unes tanques amb flors  
   sota el sol,  
   sota la lluna al vespre;  
i la noia que porta la llet  
que té un capet lleuger  
i duu un davantalet  
  amb unes vores fetes de puntes de coixí,  
  i una riall fresca. 

I encara aquell vailet que cridarà el diari,  
i qui puja als tramvies  
   i els baixa  
   tot corrent. 

I el carter  
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa  
perquè no sé el secret  
   de les altres que porta. 

I també l'aeroplà  
que em fa aixecar el cap  
el mateix que em cridés una veu d'un terrat. 

I les dones del barri  
  matineres  
qui travessen de pressa en direcció al mercat  
amb sengles cistells grocs,  
i retornen  
 que sobreïxen les cols,  
i a vegades la carn,  
i d'un altre cireres vermelles. 

I després l'adroguer,  
que treu la torradora del cafè  
   i comença a rodar la maneta,  
i qui crida les noies  
i els hi diu: -Ja ho té tot?  
I les noies somriuen  
  amb un somriure clar,  
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta. 

I tota la quitxalla del veïnat  
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous  
i no anirà a l'escola. 

I els cavalls assenyats  
  i els carreters dormits  
sota la vela en punxa  
que dansa en el seguit de les roderes. 

I el vi que de tants dies no he begut. 

I el pa,  
 posat a taula.  
I l'escudella rossa,  
  fumejant. 

I vosaltres   amics,  
perquè em vindreu a veure  
i ens mirarem feliços. 

Tot això bé m'espera  
   si m'aixeco  
   demà.  
Si no em puc aixecar  
   mai més,  
heus aquí el que m'espera: 

-Vosaltres restareu,  
per veure el bo que és tot:  
i la Vida  
i la Mort.