Aquella verge vinclada als meus braços  
tota es donava però ha fet un gran crit.  
-Oh, amat, no temis! - em deia  
    ajocant-se:  
-No hi ha a la terra cap glavi més fi. 

Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra  
que et faci ofrena d'un amor tan pur.  
No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga:  
¿com ho faria, si era sense tu?- 

I ara s'alçava i jo la vestia  
i els seus cabells destrenava pel coll.  
La carn, flotant al mossec de la vida,  
s'enorgullia de la comunió. 

-¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava  
ara ja és teu, i elevarà el teu cant?-  
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:  
-Quan corris món, el meu nom ¿què et dirà?- 

A cada mot més la veu endolcia,  
i jo era alhora l'heroi i l'esclau:  
-No et deixaré  
  et diré el nom d'amiga.  
La meva amiga: com un vaixell blanc. 

I encar de nou la prenia en mos braços  
-ja era el seu ventre més alt i més fort.  
I a cada pit un vermell:  
   dues brases  
com la punxada del llavi i del cor.