Ai, que no mirau, senyora,
lo gran foc tinc en extrem!
Via fora, via fora,
vingue aigua, que jo em crem!

Senyora, de vostra vista
tot lo cor tinc inflamat
i, perquè tal foc resista,
cerc la vostra pietat.
I essent vós la causadora,
mon cor trist cremar-se tem.
Via fora, via fora,
vingue aigua, que jo em crem!

És un foc de molt gran força
que ha crescut de poc en poc,
que, si no es mostra en l'escorça,
tot dedins só flama i foc,
tant que quan més va pitjora
i és en lo grau més suprem.
Via fora, via fora,
vingue aigua, que jo em crem!

És d'Amor aquesta flama
encesa del vostre gest,
i quan més va més s'inflama
puix que el remei no ve prest.
I vós sou l'atiadora
d'aquest foc que tant me pren.
Via fora, via fora,
vingue aigua, que jo em crem!

Si tant dura vostre tema,
sens mirar ma servitud,
ab lo coc que tant me crema
ja só, tist, del tot perdut.
I així, més cruel que mora
tots vos anomenarem.
Via fora, via fora,
vingue aigua, que jo em crem!

Cesse, doncs, vostra cruesa,
puix que mereixeu tant,
i és de gràcia i gentilesa,
que ningú no pot dir quant.
Socorreu al qui us adora,
que està ja al darrer extrem.
Via fora, via fora,
vingue aigua, que jo em crem!

Vinga l'aigua piadosa,
don remei al foc ardent,
aigua fresca com la rosa
del vostre cos tan plasent!
I, si no, abans d'una hora
tornar cendra tot me tem.
Via fora, via fora,
vingue aigua, que jo em crem!