A la mar som una nacra,
una àmfora que vetlla l'anfós
i corona les mordales del cranc.
A vegades em sobrevolen els homes:
d'ells me'n duu el tèrbol olor de les barques
de bou i les xarxes de color de vi
que rompen les cadenes del fons.
Pels seus braços forts em desfaig.
Per les seves fruites malignes, em delesc.
Mes arribats al port, quan m'hi oferesc,
ells ja pensen en llebres i cans...