In memoriam David Fernández

En un fons de roca
tenc el meu tresor:
un gambaner ple de butzes,
pa florit i branques de mata
on naufraguen les donzelles i les gambes.

Despareixerà també un dia,
talment com es va enfonsar
la meva vida als amaradors.
Se n'anirà, sense parlar,
sense expressar els seus darrers pensaments,
com el fruit madur
amb tot el suc i cabal d'haver estat.

Tal vegada sigui un capvespre fosc
quan s'esquincin les xerxes,
o a la deriva voguin els meus dies
-jo que tants he estat-,
com cosa d'un altre cos, d'una altra època,
i en ells no em reconegui.

Ombres estranyes dins un fons d'arena,
hams de llenses dins les algues:
Hem malbaratat tanta vitalitat,
tanta nit, tant plaer,
ens hem estimat tan poc.
Per descobrir el que intuíem. 

Quan el cos comença a desfonar
una segona pàtira es desvetlla:
la història és un tresor d'imatges,
un calidoscopi de sensualitat
que guardam per afrontar la mort.
Per exemple, un vell gambaner
a un racó del moll de Portopetra
encara em duu venut
i m'excita en tota la seva olor.

Velles nacres del caló,
amants dels derrotats,
omplen el port amb la fondària
i l'ensenyament dels dies i de la carn,
que a tots ens ha de tatuar.