Aquella breu figura sempre m’ha recordat 
un bosc fondal de passió 
i un llogaret de particions molt rostolleres.
De petit corria pels rostolls,
i donava nom a les coses que veia. 
El blat sobrevolava el capell del meu pare;
un frenètic tempteig entre la natura i l’home.

L’home no és cap broma, viu,
menja a una taula amb molta gent,
vesteix, sap la raó per on fer anar.
L’home és com vinclar la llunyania de les coses
i fer que la mort sigui un ventall,
fa i fam repòs a l’estiu.