al padrí Joan

Cada instant de la meva heretgia
sols contempla una sola acció:
la de viure.
A tota hora me deman 
com son els meus vint-i-dos anys
sense el llaurat al call 
ni l’estri diari de la fam.
Veig com els singlots de l’entusiasme 
m’omplen de lletres l’entranya,
blana, de textura badada i reconstruïda. 
Ningú no sap perquè neix
i llavors de cua d’ull i a contra memòria
un es troba infantat a la vellesa. 
Es perd el seny i retornen als primers vocables 
mai esborrats per dolor, ans al contrari
emparats de llavors lliure i de bon esquer
per la tendresa.