a  J. C. Pons Alorda

La papallona negra
sempre volava sense posar-se el barram.
De baves havíem intentat assumir
que la sogra s’havia suïcidat tres cops
i durava encara el bacteri
de la seva famèlica família.
La papallona agafà un camí,
un camí ple de romaguers,
de fet era un camí molt pobre,
fet de fang amb xocolata,
amb romaguers amb salsa de xocolata.
El camí continuava, continua encara
però la papallona negra no parlava,
no sabia volar,
sense xinxetes d’oficina;
i continuava fins a aquell souvenir religiós
on els miracles cremaven cera,
on es reproduïa el prostíbul
i la juderia del Temple de Jerusalem.
No cregueu que la papallona
cremés l’ira
fent trontollar els mercenaris,
els cremà.

Llavors començà l’existència
d’aquella màfia
tra
traficant de dents.
Totes les botigues,
totes menys una,
ensangonaven de nit
els llums de les petenes
que els sants de guix portaven
porten encara
        i el camí ens du a l’infinit.

[i una persona que fica una papallona dins un poema ha de ser escorxada].