A vosaltres, amics que m'estimàreu
i als que m'estimen ara, als que intentaren
ferir-me, m'han ferit, als que em dolgueren,
rapinyaren l'amor, el m'esgrellaren
i als fidels, de llum blau mai entelat,
alegria, alegria d'alegries.
     Caurà, plourà, potser, el meu vers alegre
sobre el camp en saó, la bona terra,
potser sobre l'acer, sobre el duríssim
acer de les grans fàbriques en sèrie...
Jo el llanç madur a totes les voreres,
a punt de l'esclator definitiva;
jo el llanç dient "germans, germans, germans",
com una breu alosa franciscana.
     És meu, en mi brostà, és per vosaltres,
amics, germans, la càpsula de pol.len
cercadora de flors, a l'aire oberta,
escampadissa, tota per vosaltres.
És meu el vers, el pol.len, som jo el pol.len,
jo la llaovr prolífica: obriu-vos
d'ànima!, despullau-vos de corones
de llauna, i el llautó si riu, que temi
el verdet que s'acosta i el rovell
que a poc a poc esmica el ferro estèril.
     Veniu. O no vengueu. Allà, a ca-vostra,
perquè jo ho vull i és bo i és grat a Déu,
us vendrà aquesta pluja d'alegries,
us plourà aquesta palla del miracle,
caurà, lluenta, sobre el llibre i l'eina,
i el verdet i el rovell i l'oci a l'ànima
-costes avall de la melancolia-
ja no seran possibles. Aleshores
no us sabrà greu tirar cartes a l'aire
encara que tengueu un pòker d'assos
ni fugireu del vent que us despentina.
     Escoltau-me, germans. O no escolteu.
Sentiu-me o bé tapau-vos les orelles.
Però rèis, lluminosos, començau,
començau sempre, començau a viure,
a caminar, a llegir, a créixer, a córrer,
a morir, començau, començau sempre.
     Aquest vers us dic jo, el que comença,
sempre comença, sempre, sempre nou,
jo el vers, el que tremola de silenci,
jo, per vosaltres, mut, sense ulls ni mans,
i a la deriva sempre, perquè sempre
el caminoi del vers ha duit al Cel.
     Amics que m'estimau, que m'estimàreu,
que m'avorriu o que m'avorrireu,
i vosaltres, llunyans, que altres escales
pujau, baixau, que mai no em coneguéreu,
que no em coneixereu, que mai sentíreu
ni sentireu el nom meu, dels meus versos,
germans ocults, germans que he de conèixer
a les voreres que no cal florides,
alegria, alegria d'alegries.
     Alegria de tot, fresca alegria,
la blanca beneitura del siurell,
la pilota de goma, el tamborino,
l'homenet de pedaç i aquestes fulles
que ara brosten, s'eixamplen, cauen, moren,
pols, boira, res, i altra vegada fulles,
fulles de Déu, ja fulles per a sempre,
fulles que riuen, clares, portadores
de la vida que vessa l'hora verda.