Un i un, flama desfeta, 
l'Amor de les Tres Taronges. 
La pena corr per allà 
entre cançons encalçada. 
L'Amor no pot estimar. 
Les mans, sense mans, agiten 
cascavells i colorins. 
Adéu, amor! No te'n vagis 
massa lluny. Soldats de plom, 
barquets d'escorça, ja vénen 
pel caminoi el llagost, 
l'albó, el cornet... Ai, que bé, 
que a bots camín, que camín 
a bots perquè ja ho sé tot! 
Allò que passa és la mort 
i això que queda és la vida. 
Dos i dos ja no són quatre. 
Posau-me l'anell al dit. 
Xerraré des de l'espatla 
de la tertúlia. Un dia, 
qui sap!, un dia... Callau 
i aclariu-me: dins la mar 
les paraules s'han perdudes.