Ni poc ni molt ni gens. No m’interessa.
No m’interessa res.
No necessit que em consoleu
ni cal que em vengueu amb històries blaves.
Tot és un llarg alè de pit a fora.
I, així, ja buit de tot, no m’interessa res,
cap mentida d’aquestes que em circumden.
No m’interessa res. Res m’interessa.

Demà faré vint-i-set anys.
Demà farà vint-i-set anys que dic i dic paraules i sent i sent paraules,
vint-i-set anys que bec -o que vull beure- ginebra o ron,
a veure si a força de suc puc dir la frase enginyosa,
vint-i-set anys que fum -o vull fumar- tabac anglès,
per cloure’m meditantla inutilitat.
Vint-i-set anys farà que adorn de lluentons aquesta cosa grisa que en diuen 
                                    [pensament,
vint-i-set anys que dic “ai! ai!”, sabent que això no té mai conseqüències,
vint-i-set anys que vull, que cerc, que mir per on s’amaguen
una sèrie de coses que no sabria explicar.

Vint-i-set anys. Demà farà vint-i-set anys, que són dies i més dies i hores, 
            [i tantes hores i minuts, una infinitat de minuts i segons,
i són vint-i-set anys que cada dia i cada hora, minut, segon, 
vull començar, començ -em pareix que començ-,
però tot d’una acab i no arrib mai a començar de veres.
Vint-i-set anys, demà farà vint-i-set anys que faig, o que no faig, que
                                intent l’amor.

Envant, fill meu! I més envant. Jo dic: “Envant!”.
I enrera. I jo m’empeny, m’empenyen. Sent: “Enrera!”.
I ho sent allà dedins on tot és ple d’amagatalls,
ho sent darrera una cortina que es descorre.
Enrera. Sent: “Enrera”,
i ja no hi ha res a fer.

Ja només són vint-i-set anys tirats a la cuneta,
vint-i-set anys bessons o vint-i-set formigues,
una trista taringa que no sé qui condueix,
una obscura taringa de sons,
una son llarga, llarga, despietadament monòtona,
sense un aml somni que hi suri pel record o per la vida,
no ja sense una flor: sense una espina,
sense una mort fecunda,
sense una aurora que arribi a madurar.

Amics vint-i-set anys,
vint-i-set anys avorrits meus, horts sense fruita,
nits sense un ull obert, sense un sol peu que avanci.
Demà farà vint-i-set anys que em diuen “aquí i aquí deçà”,
que em diuen “ets així”, i jo m’ho crec,
perquè sempre he guaitat,
perquè només he mirat la beneitura de defora,
sense preocupar-me de si els ulls arrelaven endins,
solament preparant cossiolets
per a les paraules fluorescents de l’elegi.

Un, dos, tres... Ai, pobre de mi que compt vint-i-set anys!
Vint-i-set xifres mortes, o més: inexistents.
Perquè són vint-i-set anys com a vint-i-set ones,
que vénen, que se’n tornen i que tornen venir,
així, i sempre així, envant i enrera, sense possibilitat d’arribada.
Perquè tot és petit, tot esquifit; la mort, una morteta;
la vida, un estar sempre a cent creuers,
temptat i retemptat i atret i rebutjat i donat tot i fuit,
i sense força sempre,
sense coratge i sempre
sense aquella ardidesa que fa traçar línies rectes.

Vint-i-set anys, Senyor!
Vint-i-set anys a la punta d’un llapis que no escriu,
vint-i-set anys tudats,
vint-i-set anys al marge del temps, sense conèixer-lo,
sense festejar el temps i treure-li una rosa,
vint-i-set anys perdut o duit d’aquí i d’allà,
malmenat o amoixat per mans i mans externes, fins esmicar-me, fàcil, jo
                            [que mai he estat de pedra..

No. No m’interessa res.
Ni poc ni molt ni gens. Res m’interessa.
Però crid, ara crid, ara aixec aquest crit que jo ignorava.
Escolteu-me! Jo sign aquests vint-i-set cossiols on no hi arrelen ni els
                                    [geranis.
Jo m’acús, jo em confés de buidors i letargs.
Però crid, crid i vol -oh, crit meu!- amb aquesta paraula
tantes vegades dita, que mai he sabut dir perquè no l’entenia.
Escoltau-me! Jo dic, jo, dret sobre els meus vint-i-.set anys,
crid, cap envant, jo crid encara:
“Vida!”