Favola fui gran tempo
                           Petrarca

I

Jo som aquesta pena. Jo som l'ombra 
de mi mateix, una agitada pols
que alça l'embat i que el terral escombra.

Tenc suspesos els ulls, plena d'escolts
l'orella i la veu de paciència
alerta el caminar, frenat el pols.

Ai, si la crida de la consciència
em desvetlla l'amor i em torna el cos
als termes de la carn i a la presència

de l'hora verda! No, no puc, no gos
revivar, com un Fènix, la secreta
mina de les rialles i dels plors.

D'un llongo sortiré de tan estreta
presó com és la vida i lladraré,
com una cussa antiga, per la pleta

dels records aturats i els portaré,
igual que llebres sota el sol caçades,
als calius del diumenge barroer.

Perquè el sol és allà, on les cansades
esteses del rostoll dormen l'estiu,
i aquí és la fosca, aquí,  les mans plegades

i l'esguard enfollit, nieró viu
del surt que ni la llàgrima perdona
i salta i gisca i buroteja i riu.

Ai, jo, que som l'íntim creixent de l'ona,
un pit marí que s'infla d'ell mateix,
una inviolada papallona

que es morirà a la nit, si a l'alba neix!
Reis i prínceps orats, les mans en dansa,
em tornen les follies en escreix,

quan, cranca facilíssima, en la nansa
caic de llurs mambelletes i només
som un crit, el gran cirt que ningú llança,

l'eco de les marines i el terral,
l'excés de la maror i el tronc que hi sura,
desarrelat de l'escruixit penyal.

Jo som aquella ardent caricatura
que allunya el pàl.lid horitzó del seny
i, en punt de mig-gemec, perdut, s'atura

i toca dotze plors, dessota el reny
consabut i maligne de la faula
que a l'acudit mal gemegat m'empeny.

Jo som aquell combat de la paraula
i el gest -rebota, carn! gisca, esperit!-,
jo som l'amor que seu en cap de taula

i espera que tothom sia servit.