I ja he tornat. Els vells amics, la casa...?
No ho sé ben bé. Venien molt de pressa,
allà lluny, fidels tanys de la memòria,
cada moment renovellats. Venien,
obedients a l'enyorosa crida,
com les coses dormides, que es desperten
i viuen solament en esser nostres.
Us veia clars, ben meus, sense mudança,
i em creia viu encara entre vosaltres.
Però som mort.Qui estrenc dins els meus braços?
Amics, amors, parents tan cosa meva,
corren enfora. Ells potser no tornin
-ara que jo he tornat i sé què nomen-,
perquè han fuit per carreres conegudes
i no ho han fet coneixedor: partien
en calma, sols i rics de si mateixos;
cap a novells móns propis s'allunyaven.

El meu no ho era, meu, aquell món pàl.lid
i moribund de malalties d'altrei.
N'he tornat per això? Ara m'esperen,
a l'ombra dels cantons, sense saber-ho,
lligams, noves converses, gent que admira,
segurament, la fosca d'aventures
que, segons ells, jo hauria anat a córrer:
el prostíbul secret, pecats de l'oci,
que ells engrandeixen, i jo els deix que badin 
els ulls, tot emproant cap a l'enveja.
Perquè, extern malaurat dels virtuosos,
he de fingir-me víctima entre heretges
cridaners de desigs inconfessables,
per a sempre negat a l'alta calma
de la vida en repòs i assaciada,
presoner d'un prestigi de titella,
jo, el pobre alliberat de tot prestigi,
lluny dels paons de cues estufades,
sol entre els corbs de manllevades cues.