No. Tot sol vaig partir i tot sol cal que torni.  
(D'aquests, ja en vaig fugir; els altres, en fuig ara.)  
No vull que m'acompanyi ningú ni que m'esperin.  
El plet l'he de resoldre amb mi mateix. No és culpa  
vostra si sou iguals a l'un costat i a l'altre.  
El diferent som jo: la culpa és tota meva.  
No faré cap retret a ningú: ni a tu, pare,  
que plores i te'n reies de la recança aquella,  
ni a tu, germà conforme, que tens les claus de casa  
i tems per la salut de la hisenda. 

      Jo era  
com un cabrit orat, senyor sol del meu somni.  
No tenia res més. Però això ho defensava  
amb la carn com un gel i l'esperit en punta.  
Per comes i turons, feliç, ho veia créixer;  
talment un xaragall, del puig més alt rajava;  
com un batec alat, amb l'oratge venia,  
venia i romania, poruc, dins els meus braços.  
Qualque vegada us en parlava. No em sentíeu.  
Tota la vida, vasta, plena de llums i d'ombres,  
bategant de promeses, preguntes que revelen,  
allà, dins el seu cor, respostes acabades,  
tot l'univers vivent i les coses, tan dòcils,  
no era per a vosaltres més que tenir una casa,  
el menjar assegurat i el llit en companyia. 

Vaig fugir. Me n'anava a fer carn el meu somni i  
i que fos l'acabada resposta de tot dubte.  
Però potser teniu raó. Allà hi havia  
el món, igual que aquí, la vida pura i sola:  
ningú en sabia res, tampoc, i jo hi deixava  
martiris de la carn, per aquella ceguesa,  
i també bocins d'ànima. En vaig tornar més pobre. 

¿Com us podré parlar, si ja no sé què dir-vos,  
pares, germans, amics, oh, feliç gent segura!,  
d'això que em du i em torna, temptat fins a l'entranya,  
sense prometre més que un infinit silenci?  
Deixau-me estar tot sol fins que el silenci brulli.  
Si us basta haver viscut amb mi un tros de vida,  
amb tot el seu tramat d'amors i malla espessa  
que no deixa passar més que la faramalla,  
ara no supliqueu a favor meu ni en contra.  
Decantau-vos, germans: el plet no és amb vosaltres.