Des de quina ombra mires la plaça assolellada?
¿Davall quina fresquíssima colocàssia fas
la sesta, quan l'estiu explica, cas per cas,
la declinació del crit i la calrada?

Columnes sereníssimes t'aixequen una arcada
que retalla la glòria, però emmarca el fracàs.
Et rentes cada dia la veu i amb canemàs
de placideses tota la vida tens brodada.

Ets salvada de llum, de fresca i perspectiva.
Soterrada que siguis, sempre lluiràs, viva,
on cerquem, teresetes, un recer de conhort.

Morirem eixordats de guerres i de festes.
Però, en callar fusells orats i ombres xalestes,
tu somriuràs, serena, al portal de la mort.