Gràcies per la mar, amics. Com el llaüt
varat, he estat fins ara en sec, i m’escruixia
al sol de l’arenal, baldat sota el migdia
sense un alè d’oratge, fix, sense una ombra, eixut.

Però com una vela m’hissau la joventutç
de bell nou i em refeis l’antiga valentia:
ja torn, camins de goig, bordades d’alegria,
a emprendre, oh, vives brúixoles corals!, el rumb perdut.

I ja, entre els noms fidels, sent córrer l’aigua fresca,
ja em puja la maror per l’esquena, i la gresca
de l’embat i l’escuma creix sosta el dia clar.

I de les meves mans, tan inútils suara,
ix un vol de gavines, i el meu abraç empara
la mar, oh, amics, vosaltres, la mar, tota la mar!