Baldat estic, així com tu volies, Déu.
Ja sé per què vivia la carn tan mal a pler:
és que la me donares, ben cert, sense voler.
Ara ja sap que res de tot quant vol no és seu.

I encara la reclames, com si fos un manlleu
que concedires massa pròdigament, no és ver?
Aquí la tens. Diran els teus homes de fe
que som un assenyat, un pur, que crec en Déu.

Però no, jo no ho som, ni pur ni bo segons 
aquestes lleis que poses per fermar curt els móns:
m’estim molt més que em tractin, iracunds, de blasfem.

No havia enyorat mai com ara, encadenat
a les teves virtuts, aquell viure suprem
del pecador. Oh, Déu, torna’m el meu pecat!