A Joan Miralles

Heu perdut, entre tots, la norma i el senderi,
i allò que anomenàveu raó ja no té nom;
el seny, com aigua de les mans, no sabeu com,
se us ha escapat, o bé n’heu fet un pur dicteri.

¿Com no voleu que eixampli, com un crit, els meus braços,
cercant veus que em responguin, cossos que omplin tant buit,
en aquest món on som per un vostre descuit,
perquè ni de pensar no heu estat mai capaços?

Però ni això és possible, mentre sigueu aquí,
ocupant un espai sense fer-ne la mida.
Parlant-vos, esdevenc el meu propi botxí:

jo, darrera deixalla del vell ordre malmès. 
I és que l’heu tan ben fet, aquest món del no res,
que s’hi glaça l’amor i s’hi fa por la vida.