Et par la mort je suis de la mort amoureux
                                                          Ronsard

*

          Bé m'han trasit mei cinc senys follament
                                      Jordi de sant Jordi

No em penediré mai d'haver estimat!
Podeu vessar negror, giscar, cornelles,
maleir, dir-me, fúries, que aquelles
mans, tan besades!, mai no m'han tocat;

que era un pur tràngol d'ombra aquell esclat
que em badava les venes en roselles;
que eren marbre aquell coll i les aixelles
on cercava el meu niu d'enamorat;

que aquell batec que als polsos se'm fonia
era un eco dels meus, que era un enyor
precipitat l'assalt de l'alegria

als meus ossos ardents. O que el dolor 
que ara em gela les venes dia a dia
era ja nat quan jo li deia amor.
 

Jo no sé què diré, que allà s'enrouen
dits, tactes meus, anades i retorns
dels cinc sentits, alens i tots els jorns
que de tu ençà tota la vida em mouen.

Jo no sé què faré, que allà desclouen
ales remulls els llavis i saons
hi deixen, car van tous els meus conrons
dels bons aiguers que de tu ençà m'hi plouen.

Jo no sé res, sinó que es fa feliç
la mà de la carícia calenta,
enllà la veu i el bes voltant cantó.

No sé sinó recórrer ris a ris
aquest cabell compost per a una lenta
passejada voreres de l'amor