Només després de l’enlluernament es percep la llum,
i al final s’obre el camí que progressa
sota les ombres de les coses, l’invisible abans
per als presoners de l’encegadora claredat.
Només entre les runes habita l’existència
perquè, si governen les arquitectures, les superbes
quimeres que es volen eternes,
moren el matís, la llibertat, la màgia que alimenta l’alè humà.
Sacrificat el sacerdot que s’amagava a les nostres entranyes,
cedeixen les sòrdides veritats: les que no són
ni mai no van ser, les criatures de la covardia
que vam posar a les nostres vides com si fossin guies del futur.
Ara, sense la bella carronya, sense la doctrina certa,
propensos a l’error però lliures, comencem a moure’ns,
i la ciutat es mostra més enllà dels escenaris morts,
bategant, dura, remolí de gestos i d’històries
que creua el buit del món com una lleu remor.
Estrèpit, per a nosaltres: perquè en caminar vivim
el cor dels actes, i som cruels,
generosos, guerrers en duels abismals, 
amants, bufons, profetes posseïts
per la revelació. Tot i que miratge,
mil cossos s’encarnen en el nostre cos.