Quan la ciutat dorm el desert avança,
pur, magnífic, i amb ell s’obre el llarg trajecte
que du fins a les fonts; inesperat advent.
Creies que el moviment era mutació i vida,
com l’univers o l’amor, i que en esforçades òrbites
buscàvem envoltant un centre. Carrer amunt, 
carrer avall, obstinats a trobar
l’adreça exacta, el número promès, la porta assenyalada
que condueix al lloc secret, on conèixer és conèixer-se.
Tan atractiva era la recerca, que un àngel comprensiu
ens redimia del delicte si les nostres passes eren en fals
o la nostra vanitat ens abandonava en ravals sense sentit.
Res no és com afirmaves durant les teves incursions:
no avances tu sinó el desert, el portador del canvi.
Immòbil, obeeixes la visió, el joc. Dins teu entren 
les grans tempestes, la veu de les dunes,
el llenguatge del vent entre la sorra, el nocturn de llum
que indica el sender cap a les fonts. Així et sadolles.
Amb el desert dins teu ja t’adones que és inútil mirar enrere
i que allò que buscaves és tan proper
que la teva ombra i la teva pell s’ho disputen.
Oblida els amagatalls, els laberints i les trinxeres:
el lloc secret és sota els estels.