Com el càlid so raja de l’acer
sense que, en escoltar-lo, en recordem el gèlid origen,
així els nostres moments vénen, renascuts,
a la cita, plens de nou alè,
mentre deixen enrere el fred de les seves morts.
Lluny de la casa ferma, educats en el tremolor,
gairebé mestres, descobrim els béns
que abans vam abandonar a l’auditori dels temps
amb menyspreu o covardia, i, més sovint,
per la simple ceguesa dels que creuen veure
quan miren el sec instant dels fets.
Les escletxes del sisme deixen aflorar el subsòl
que la sòlida pols amagava: i es revela
el jaciment d’allò que va poder ser
i potser va ser sense percebre-ho,
els mil angles de cada moment nostre,
la vida infinitament dividida i de sobte única
que surt a la superfície, harmoniosa, lliure.
En la corrupció del temps hi germina la llavor,
i, en precipitar-se el gir de les estacions,
apareixen els móns que vam sembrar amb els sentits
i vam sepultar més tard amb el pensament.