A memòria é un cuarto baleiro con espellos
                                                                       Alfonso pexegueiro

memòria ardent com el paper d’aquest cigarro
que d’una trepitjada apago:
que bonica la història de les nostres amors
que bonica la pluja del teu cos per la carretera de la meva espatlla
que lenta la mà que acaricia la pàgina
com gira el full de l’antiga ferida

i tu 
al balcó de casa
i tu
vist des del balcó de casa
i tu
pregoner de les bondats humanes

i jo
mirant-te amb cara antropofàgica
i jo
que efectivament em nego tres cops set cops totes les formes
i jo
que dibuixo una espiral perfecta d’inestabilitats emocionals acolorides

directes al teu ventre
són les meves punxes
directes al meu ventre
són les aigües dels teus ulls distrets quan te m’allunyes

eres tu
un vol alat dels déus
creuant-me sencera
pel passadís de casa
eres tu
la paràbola perfecta de la bellesa
lleugera ingràvida la teva cama
una corba rotunda desencaixant en el meu panorama
de capses de llumins que se’m corsequen

i jo,
sóc l’afluent principal de tota tarda fosca
sóc la memòria de la darrera pedregada amb què te m’obsequio
la misantropia de la nina de porcellana
la voracitat devastadora de paisatges
i totes les postals que expiren a correus

la idea que em governa
és un animal sense ulls que se t’aferra als llavis
és terra cremada a cadascun dels meus calaixos
és vidre trencat enmig de la bugada fresca

i jo
sóc la memòria d’ivori dels elefants salvatges
i tu
la pronominalització dels meus horrors d’infància.