Diuen que, al llarg d’una nit d’estiu,
la barbàrie va retre’s homenatge
i nosaltres, per por de tenir por,
no vàrem proclamar
la revolta del llenguatge,
i ara ens toca creure
que és massa tard per a tot
mentre hi ha qui es dissol en lletanies
d’una espera que espera
allò que no vindrà,
i que si ve no sabrem veure,
distrets en el parlar
sense dir res de les imatges,
repassant l’agenda, fent memòria,
desfent-nos en la pantalla, defensant-nos,
fent règim, règim de tot,
ignorant que hi ha secrets, 
acceptant les condicions d’unes vacances pagades,
preparant el biberó, que el nen no plor,
firmant contractes –tres mesos més de prova-,
complint discursos, fent cua,
esnifant la pols de la rutina, comprant de tot,
investigant qui parla quan parlem,
tapant-nos la boca, llegint les sobres,
i resignant-nos a saber
qui ens crema la mirada.