Sobre un tema de Jean Tardieu

Com qui no se n'ha anat mai 
i retorna vençut, 
has col.legit que tot coneixement 
es fonamenta en la desconeixença 
i la claror que, tènue, enllumena un redol 
arrela arreu en una xarxa d'ombres, 
com la mà que entra a l'aigua 
i escampa un infinit de cercles que s'esborren.

A voltes t'ha semblat que te n'arriba 
-un eco, just, un rerefons d'escumes 
lleu i constant, un dring de vent i eixàrcies 
rere la nit, enllà de les finestres 
de la casa on et colgues per primera vegada- 
el clam dels mots que amb cada mot descartes, 
l'obac oneig d'allò que els mots no diuen.