No fueron tus divinos ojos, Ana...
                        Lupercio Leonardo

No han estat els cabells, ni les ferides
benignes dels teus llavis, ni tan sols
les fredes llums del bar als tornassols
dels teus ulls en fogueres convertides,

     que m’han vençut; no duies tu les brides
del joc esperonat pels alcohols:
ens conduïa per ardents revolts
el galop de les cordes percudides.

     Era el piano que ens deia el desig,
i no hem sabut que, com la melodia,
dictava els gestos del nostre capritx

     fins que ara els cossos –amb quina harmonia
més fàcil!- persegueixen el trepig
dels ritmes que, com tu, jo no entenia.