Quan entro al cafè,
els homes que juguen a cartes i daus
en unes taules recobertes de panyo verd,
m’han mirat estranyats.
Demanem un “cafè grec”.
I ens ve servit, com a turc, en una tassa menuda,
negre i espès com la xocolata.
A la mateixa safata,
un got ple d’aigua com és costum.
Una cosa i l’altra,
al paladar, casen.
¿Per què, doncs, no compartir-ho?