Perquè així havia de ser després de la naixença
          de la llum, tan senzilla.
                                                Dylan Thomas

És tan recent el dia
que encara desconfia de les coses.
L’horitzó d’una mar llunyana es daura
d’albes, alhora que es dauren les sendes
c’una profunda aroma a camamirla.
El món diu veritat des de l’olfacte.
Les mans temptegen el dubte dels cossos
molt abans que els ocells celebren el prodigi
d’un matí nou, confosos espant i meravella
com si fos la primera llum del Gènesi.

Sols el llenguatge desbordat del tacte
es deleix per imposar-hi silenci,
però no hi ha silenci tan voraç
com el que un cos disputa a un altre cos.
Un saqueig entre cossos que es desclouen
amb idèntic alè, proteix o genital,
al que cada solstici resssuscita
estrelles arrelades a la terra:
firmaments amb perfum de camamirla.