El tens tot, el cos que desitges,
tot teu dins teu on tot hi cap:
coll, braços, pit, cuixes i cames,
la boca, el front, els ulls i el nas,
els dos fantàstics hemisferis
i la tendresa, a l’engonal,
d’un rossinyol, arrupit ara
entre frondes, i que, més tard,
voldràs fer que s’enfili, erecte,
al cim del seu dolcíssim cant,
feliç de sentir-lo vessar-se
damunt teu, xop de voluptat.
El tens tot, i no cal que el preguis;
abraça-te-li: una meitat
de la glòria que demanes
és tota teva; i si de cas
creus que et fa falta l’altra, mira:
és clar que la realitat
del cos mai no és cap mentida
(tampoc no és mai prou real),
però, abans que res, el que compta
és la segura veritat
del desig, i el seu poder íntegre
de fer-se fort, més que no pas
la ficció que el satisfaci
un altre cos al teu davant.
Potser, doncs, que no t’hi refiïs.
És el que tens, més aviat,
el cos que ho vol. Veges la solta
d’agrair-li la voluntat.