El primer pas va ser rabent, 
com qui es desfà d'una llaçada; 
i era la boca somrient 
i era la galta colorada. 
El primer pas en portà cent 
i començava la pujada.

Adéu, amat, per 'quest camí 
no em pots seguir.

No fos els macs, la xafogor  
i aquesta vespa que rondina… 
Però aquí dalt hi ha més claror, 
el pit respira l'aura fina. 
Si giro els ulls, quin tremolor!, 
el camí fet ni s'endevina.

Poc em podràs aconseguir, 
sense camí.

Què hi ha allà dalt i què hi faré? 
M'han dit d'un salt i això m'esvera; 
l'angoixa sento que em deté 
quan ja no puc tornar endarrera. 
Amunt, que encara tinc de ser 
més pesantota i cançonera.

Només espera'm a la fi 
del meu camí.

L'horror del buit m'ha regirat: 
ni vol, ni pas, ni esforç dels braços; 
només la Mort per veïnat 
que em sedasseja amb mil sedassos. 
A baix els ulls de l'estimat 
i, com imants, dos braços.

Com eres fort per a sentir  
el meu gemir!

Vingué el gran crit, i ja la vall 
assolellada em reprenia: 
quietament jo era davall 
d'un llenç de rosa i satalia. 
Al meu costat jeia el fermall 
de tant d'amor com jo tenia.

Amat, què importa el mal camí 
si ja tenim l'infant aquí?