Ens perdrem, tu ho has volgut, 
pels camins densos de l’aspre caminar. 
És, sense guia, el viatge més sincer. 
El vertigen ens esmola els ullals 
per poder mossegar més fort el 
qui sap què que ens espera, 
afamats de demà que som, 
devoradors de silencis, 
erràtics viatgers maldestres imprudents. 
No ens faran trobar el camí 
ni la brúixola precisa 
ni el cap d’Alfredo García, 
ans el cuinarem amb les passes temeràries. 
(Inèdit) 

Tanmateix, Maria, 
tot això sembla més aviat amarg, 
groc de cementiri, 
groguenc, grogós, groc, putes!, 
de mort, de rància mort que s’escola, 
de mort putrefacta, Maria. 
Sembla, com t’ho diria, 
sembla que no hi hagi, 
en aquesta ciutat, groga, groguenca, 
una puta ànima viva, 
una paraula viva, verda, 
una paraula blava, jo què sé, 
una paraula negra i viva, 
no una paraula rància, groga, grogosa, 
morta, no!, una paraula, Maria, 
calenta, com t’ho diria. 
Una paraula que digui, 
en aquella andana rància, 
amarga, “hola bon dia” 
en aquella andana groga, 
de cementiri.