Sola, ben sola en la tenebra,
la inquietud em dava febre;
vingué l’Inconegut, sense tocar
les portes de la nit, i contra mi lluità.
Si era foll, si era savi,
jo no ho sabia, i com desesperava
de poder el vèncer, era tan fort,
lluitava de valent, amb tot el cor,
en la via insegura
d’aquella nit obscura.
Ne perdia l’alè
sense voler mercè.
Eri en la mar aturmentada
on me feria cada onada;
i sempre dreta pel combat
esperava l’embat.
Quan la fosca esdevingué blava
i l’alba puntejava,
l’Inconegut em tocà els ulls,
del llibre de la vida es giraven els fulls.
Dintre la nit el meu voler s’entenebria,
contra d’un àngel combatia.
Com un sentit amagat que es desclou
m’era ensenyat el néixer de bell nou;
veia amb goig verdader la pagina nevada,
calia aquesta nit pel crit d’alba gemmada.
L’àngel digué: “l’aurora veus lluir,
Déu t’ha provat, ja tens la llum, deixa’m partir”
.”Si em tens de beneir, ¡Àngel!”, i el retenia,
llavors em beneí... s’aixecava el nou dia...