1.

L'ésser, benaurada paraula, no 
riu ni plora quan dorm bé; perquè el  
bram i la rialla són estats extrems 
dins el seguit del dia corrent. 
Per ventura, un pic plora ple de goig 
i joia o s'esclata de bell riure en 
la complaença, i veu quelcom, distret, 
fora d'ell (o ella) que no és gens comú. 
Investiga, cerca, troba allò 
que ha estotjat dins la senalla. Un mot 
dins aquell capvespre absurd (beneit) 
no pus remembrat, perquè re-cor-dar 
"és acostar les coses al cor" 
-com repetia en Blai-, espipellar 
l'essència del ser nostrat en la 
paraula, aquell vers escapçat en la  
memòria d'un poble blau, arran de  
mar, just el cel, com l'ésser oblidat. 
 

4.

El buit. Vull dir devuit, vint-i-vuit o 
trenta-vuit... La foscor del no-ser, viure 
en el no, l'ànsia del què-no, prémer 
mil déus, provant, debades, la vil joia 
de sobreviure en el camí, quan no 
pots, car no se sent res, ningú vol dir 
res. És la grisa negritud del dia 
darrer. (Fora del nostre enginy, res hi  
ha.) El buit, obscur i clar, és l'aixopluc 
del ser perenne que ens neguen ser.