Les estrelles apareixen
en el cel blau.
Les estrelles resplendeixen
en el cel, que les atrau
perquè és blau... i perquè és fondo...
i perquè és misteriós.
Les atrau... i van anat-hi...
ara una... després dues... d'un foc tot tremolós.
Les estrelles compareixen
en el cel, que es va ennegrint.
Va ennegrint-se el cel... i es va omplint, omplint.

S'emmirallen les estrelles a l'estany
tremolant d'un modo estrany.
L'estany les captiva, l'estany les atrau...
perquè és fondo, perquè és blau.
El cel es torna negre, es va enfosquint:
l'estany es torna fosc, es va ennegrint.
I vénen a mirar-s'hi les estrelles
a mils, a mils, d'un foc tot tremolós,
atretes pel seu fons misteriós.

El cap no pensa:
la foscor intensa
que ha encès les estrelles l'ha entenebrat.
I l'esperit, ja lliure, desbocat,
empaitant tenebres, enfondint espai,
s'allunya més que mai.
És de nit:
no ho és per l'esperit
que es queda embadalit
davant del gran fantasma, que l'atrau
perquè és fosc, perquè es blau...
per fondo i silenciós...
per lo misteriós.