A l'amic Enric Morera.

Sentiu? Ja ver, ja torna.
Ja torna la cançó, temps ha amagada
pel bosc, pels xaragalls, per les masies.
Torna trista, modesta;
trista d'una tristor que el cor no endola,
sinó que l'encoratja i l'aconsola.
Ve com un raig de llum a deixondir-nos
de cap i cor, a ensoleiar la pensa
esboirant-nos un jorn de renaixença.
Com viola boscana,
entre els rocs de la terra catalana
amagava la testa
des que el poble que sa olor flairava,
agarrotat un dia
per ferros estrangers, vençut plorava.
Avui, vençut encara, ja no plora;
reneix sa dignitat, torna a la vida,
i, al veure encara oberta la ferida
renega irat... i la cançó, al sentir-lo
retorna a la ciutat per redimir-lo.
Oh, sigues benvinguda, cançó nostra!
Escampa arreu a dolls la teva flaire,
fes pensar i fes sentir.
Estén-te i creix per les ciutats i viles:
no les deixis tranquil.les,
que reposar és morir.