L’herba a la boca, blana,
propulsada per la monotonia vental
dels que damunt les roques
alcen els seus cossets incapaços de pensar
sinó en la guerra.

En l’amistat del conill sec
-que incorporen amb crosses-
pensen els cossos,
que són part d’altres cossos anteriors
protagonistes de benignes excursions estivals.

Cada cos brandeja un pal
quan, com ferroviaris accionant les agulles
als creuers de les vies,
corren, arrosseguen els peus, remenen el cap
i no enfonsen el braç dins la lloriguera
per por de la dent, del trau,
de la infecció del trau, de la clínica i
dels que contemplen la convalescència.

Per por del gest tràgic
no enfronten el gest tràgic
d’extreure la larva del conill
i en tenen prou amb arrossegar els peus,
moure els capets
com les balances.