Fondejaré amb tu a un mar sense ni illa
  al just moment que el sol se'n va a la posta
  però deixa que cedeixi la marea
  i que els cristalls de sal en els teus llavis
  m'abrassin les paraules, la tendresa,
  s'aferrin al meu viure dins la cleda.

  Fondejaria amb tu al clot de la cleda
  i en somnis fugiríem fins a l'illa
  per invocar la lluna i la tendresa.
  Parlem tranquils darrera una altra posta
  i ens estimem, cristalls de sal als llavis.
  Pel trau d'algun poema, la marea.

  Viatjaria amb tu a l'alta marea
  series fugitiu, clos a la cleda.
  Per tu la serp ja repta fins als llavis.
  Orfe de llum, de nit sóc com una illa
  i transgradeixes l'aigua fins la posta
  d'un sol que al pit modela la tendresa.

  Modela al pit paraules amb tendresa
  i als peus em mor l'onada i la marea,
  pel llarg estrip que fa insistent la posta.
  Mentre un verd de pins d'aigua prop la cleda
  m'ha convocat al gran festí de l'illa
  on el teu cos em fa pessics als llavis.

  Pessics a la memòria i a aquests llavis,
  és el llenguatge mut de la tendresa
  quan fondegem de nit en la nostra illa,
  abans que alguna nau dins la marea
  navegui aigües endins, ventre de cleda.
  Ran de capvespre el sol dorm a la posta.

  Vine descalç per platges sense posta.
  Dóna'm la mà, l'escalf, apropa els llavis.
  Quin somni reviurem, molls a la cleda?
  Només l'aigua, la sal. Pa de tendresa
  per compartir plegats mar i marea.
  Sense tresors ocults, eixuta l’illa.

  Fondejaria l’illa a l’hora posta.
  Dins la marea fosca el gust d'uns llavis
  Xops de tendresa al límit de la cleda.