He vist com caminava per la boira. 
El sol s’havia post sobre l’infant. 
Ell no sabia encara quin camí 
l’emportava, a quin lloc abandonat. 
Per la nit, cap estrella traspuntava 
entre els núvols plomissos i aturats. 
Cada cop més, l’infant s’esgarriava, 
però sempre seguia més avant. 
Cremaven en la neu unes petjades, 
com fil de llum sobre vellut nacrat. 
Semblava aquell infant una atzarosa 
barca, perduda enmig de l’oceà. 
Només la neu i el gel vestia els arbres 
del somni on s’ha perdut aquell infant. 
Infant, cada cop més, els ulls se t’obren 
i brillen amb bellesa extravagant.