Bufen els anys, i es congria tempesata.
Ja no vull ser-te, nuvolat.
Trobaré nom a través de la pluja,
quiti de tu, no sabràs com.
És apagat el déu que et desprenia;
ara en la nit escriu el  llamp,
roda el futur i m’espera la terra:
jo em sabré perdre, des d’avui.
M’escaparé sobre fulles i pedres,
i entre la pols del meu camí.
Seré torrent, i prendré la drecera
fins a la mar, el darrer llit.