Ara, sola amb tu, soledat,  
ara ja em permet plorar. 
Permet-me ara, en la intimitat, que quatre llàgrimes deixi anar

després d'haver vist aquell infant a punt de morir per no menjar, 
aquell fill d'un pare arrogant, que volgué ser lliure i sortir a lluitar.

El fill d'aquell descarat terrorista  
que va gosar defensar sa identitat 
fent front a la farsa capitalista 
defensant un poble que viu condemnat.

Deixa'm plorar per l'infant que ha de sofrir,  
que té única sortida en el saber resar i prega a diari a un Déu que els fa patir 
però que els dóna fe, fe que esdevé el seu pa.

Pa que els permet aixecar-se l'endemà 
brot d'esperança que esdevé únic motiu  
per sortir de bon matí d'un llit que es romprà,  
que ja és romput, perquè n’hi dormen set i és fet de pal podrit.

S'aixeca l'infant del llit podrit per no menjar, 
i amb ell els seus germans surten al seu res a fer 
en un país que res no té: tot li ho van robar. 
Surten de matí a una terra que va ser, en passat, d'ells.

I el seu Déu no ho impedirà,  
demà l'infant serà mort. 
L'infant morirà demà 
amb fe o sense; mala sort.

Mala sort, desprotegit, 
ton pare s'ho va cercar, 
ell un dia va sortir 
per sa pàtria a lluitar.