Des d'una societat manipuladora jo parlava, 
des d'un estat que cerca només la seva unitat, 
unificació de pensament que a rareses posa trava.

Rareses anomenades a cada peculiaritat 
ja sigui cultural, manera de fer o recerca d'ideal 
que aquest ha de ser únic, i l'ha de crear l'Estat.

I no pensessis que pots esser ésser excepcional, 
no creguessis no, que tu ho pots fer millor 
que ja et tractaran de boig, d'ésser no normal. 

I aquesta n'és una altra: la normalitat. 
Què és la normalitat, mare?, 
demanava quan la tenia al meu costat.

-Tu no-, em contestava, 
-Moltes gràcies, mareta estimada- 
i ella ja desesperava.

Desesperació d'una mare en veure'm desviada 
per un camí massa ple d'entrebancs, 
entrebancs que jo cerco, vida derivada.

Desviació de la normalitat establerta. 
Mare, deixa'm anar provant, 
deixa'm, si vols, la porta oberta 
que ja tornaré, i ho faré volant.

... i parlava de parlar i no explicava el que jo deia:  
des d'aquell país feixista jo declarava 
que por em feia la gent aquella 
que, a part de menjar i dormir, només treballava.

Treball diari per poder adquirir, 
tenir moltes coses per a l'autoengany, 
per la hipocresia i necessitat de consumir 
que ha creat la societat del capital.

...i deia que per ells em fa mal el cap, 
per ells ja sento aquell estrés 
al qual ells mateixos s'han anat posant 
sense el qual no saben viure després.

Un després del descans que un dia arriba 
quan el seu cos ja no respon, 
demacrat per tanta feina a la vida 
i el poc plaer que li donà, don.

Don que treballà tota una vida, 
que en descansar a senyalar m'atrevia 
creient i confiant que amb l'índex podia 
al "vividor descarat"* acusar.