Pastor d’estels, oguer de llunes,
porquer dels porcs que habiten en nosaltres,
faig pasturar, com gos d’atura,
ramats de mots per prats nocturns.
Quan en nit alta, adesiara,
només se senten esparsos bels,
eguins perduts, picarols febles,
repicadissa de grills ferrers d’insomni,
maldo d’escriure
grops de silenci, vocables
muts, insonors versos.
Tanmateix sé que cap paraula no ha d’abastar el buit que em sotja,
aquest immens
callar que em diu.
Heus ací que, per això,
sovint desisteixo,
desisteixo
mentre, impassible, flueix
tant d’Univers.