Les he vistes passar com voleiada
de cantaires aucells quan trenca el dia,
i del tendre llampec de sa alegria
ne tinc l’ànima alegre i encisada.

Al cap i al pit, roselles; la faldada,
entre herbatges i flors, se’ls sobreeixia,
i en cares i ulls i en tot lo seu lluïa
del jovent la ditxosa flamarada.

Passaren tot cantant!... La tarda queia...
i esfumant-se allà lluny, encar les veia,
lleugeres, juvenils, encisadores...

com si amb llum de capvespre cisellades
sobre marbre boirós, les birbadores
fossin el fris d’algun palau de fades.